N. 9

 sempre m’estimes més en els meus somnis. 

potser és perque allà pots existir,

que ja no ets un pensament en sa meva ment,

ets cos i pell i veu 

però et fons quan me despert i mai se quan te 

tornaré a veure.

mai m’estimes més que quan ets als meus somnis

te veig quan tanc els ulls

puc tornar a veure-te com es primer pic,

fixar-me en totes ses coses petites que té es teu cos, quantes vegades t’ha besat es sol i on tens ses cossigolles.

vull que tornis a dir es meu nom però com si fos sa primera vegada

vull enfonsar-me en sa teva veu, 

m’agrada com dius ses “L”s, com si te pesés sa llengua.

sempre me fix en com són els teus llavis, 

i com s’escapa s’aire quan me mires amb aquella rialla que te surt. 

però tot desapareix en obrir els ulls. 

ja no hi ets, no existeixes i mai existiràs,

només en els meus somnis.

-c.s-m